Etapa IX. Un dia mot internacional

Les cascades d'Iguazú es poden visitar des de dos llocs, i és que fan frontera entre Brazil i Argentina. La diferència radica a l'Argentina estàs a sobre i sota d'elles, mentre que al Brazil estàs situat enfront i són vistes panoràmiques. Així que contractem al hostel un paquet que ens porta primer al Paraguay, per a fer Shoping ( es veu que és molt econòmic comprar de tot),posteriorment a visitar la presa de Itapú i al final, les cascades des de Brazil.El passe de fronteres és el següent: Argentina - Brazil -

Paraguay - Brazil - Argentina. Per sort els europeus no tenim problemes per a travessar-les, no és el cas però d'una noia mexicana que bé amb nosaltres, que no pot passar la frontera del Brazil degut a la falta de visat. Així que la pobre noia s'ha de fer mitja volta i agafar un autobús de retorn al hostel.El Shopping com era de esperar és portar-te a una

botiga d'electrònica d'on segurament pilla comissió l'agencia amb la que hem contractat el transport. La pressa és un obra espectacular, està feta conjunta entre el Paraguay i el Brazil sobre el riu Guaraná, i encara que no la més gran del mon en dimensions, si és la que genera més energia.Un cop dinats ens anem cap a les cascades, i avui amb més sol passegem per les passarel·les que ens mostren la magnitud de l'espectacle, envoltats de papallones de multituds de colors. Sembla que estiguem a dins d'una peli de Walt Disney. Acalorats ens aproximem un altre cop a la "Garganta del Diablo", i allà ens tornem a trobar a la nostra amiga mexicana, que ha aconseguit el visat fent tot de passejades burocràtiques. Caminem per un tram que ens porta ben bé en front de la caiguda d'aigua, i que ens fa quedar ben xops. Com podeu jutjar per les fotos, increïble.A la tarda coneixem dues noies argentines que estant a l'habitació de la mexicana, i junt amb Agnieszka, una noia polaca que vam conèixer la nit anterior, decidim tots anar a sopar al

poble, ja que el menjar del hostel deixa molt que desitjar.Tots estem molt cansants, però encara ens quedem parlant amb les dues argentines, Mara i Laura, que són com un torbellino i xerrant a per tot, .fent-nos una petita classe de la situació social del país.

Etapa VIII. No habia visto más agua en todos los dias de mi vida

Quan em desperto a l'autobus i retiro la cortina em trobo amb un paisatge totalment diferent: Arbres a per tot i terra vermella. Estem arribant al nord, i per tant a un clima més tropical. Al baixar a terra ens adonem que necessitem canviar a xancles i calça curta. L'arribada al nou Hostel, ens entusiasma: sol de verano i una piscina en forma de vult envoltada de noies en bikini. Iguazú és una ciutat encara al turisme, només hi ha quatre botiguetes, restaurants i hostels. Així que ja preparats per la calor ens dirigim cap a l'espectacle de les catarates. I és que aquí a comentar hi ha poc, les fotos parlen per si soles. Després de passejar pel cim, ens anem cap a fer l'aproximació amb barqueta a on trenquen, la merda acumulada del viatge es desenganxa de la nostra pell tal com si freguesim amb pedra pomez, acabem ben xops, però l'experiència és molt divertida. Por ahí us posem una foto d'una barca que s'aproxima per fer-vos una idea. Tot seguit, ens dirigim cap a divisar la "Garganta del diablo", la primera impressió és la que hi ha un forat a la terra per on s'escapa l'aigua formant un remolí que inverteix l'efecte coriolis!!!! per cert, cap a on gira l'aigua a Girona? Vist tot, agafem un trenet que ens porta camí de la sortida, i comença a ploure. Algú de nosaltres (Toni) diu: - Res, tempesta tropical! Deu minuts i surt el sol- Empapats, dues hores de pluja, hem de fer ús d'un gomón per sortir del parc. A la nit fan asado al hostel i exhibició de samba, compartim el sopar amb una parella de jovenets espanyols que hem conegut, i mirem com ballen dues mulates que ens fan dubtar si en realitat no són mulatos. I com ho sabem? Doncs perquè degut al nostre atractiu ens fan sortir a tots dos a ballar. Per tal d'oblidar l'experiència de que et refreguin un cul per la cara, ens tirem a la birra. De fet, això ho acabem fent totes les nits (però perquè estem de vacances).

Etapa VII. Peninsula Valdés

Deixem la muntanya interior i ens anem cap a la costa, a veure balenes i bèsties d'aquestes que agraden a la gent de ciències. Després de 3 busos i un total de vint-i-nou hores de viatge, arribem a Peninsula Valdés. Aquí és el lloc a on teòricament es veuen les balenes de més a prop de l'Argentina, així que ens instal·lem al hostel que ens va aconsellar en Nicolas, un bomber bretó que vam conèixer a el Chaltén, i ens anem a contractar l'aproximació amb barca a les balenes. Amb la feina feta, menjar per cuinar ens tornem cap al hostel i ens preparem a veure els cetacis.

Ben aviat, després d'anar a dormir tard, ens xupem com hora de viatge per arribar a la barca que s'aproxima a les bèsties marines. A la barca, com es veu a la foto, ens posen un vestidet de Capitán Pescanova, I apa a remullar-se! Em sentia com a la novel·la d'en Herman Melville, però sense arpons. Espectacular, no hi ha cap mena de dubte, quan el capità va cridar balena a estribor. Ara el més bèstia és quan el bitxo passa per sota de la barca, una mare i una cria, por ahí em posat una foto però no sè si s'aprecia. El cas és que tothom es queda callat i es fa un silenci total al cim de de la barca, i veus com a uns tres metres es mouen tranquil ament. A posterior ens dirigim a divisar elefants marins, que estan estirats en una platja prenent la fresca, i quatre pingus, que sembla que esperen als turistes perquè els fotografiïn. De totes totes però val la pena.

Cap a 11 hores després d'haver deixat el hostel, retornem, cansats. Allà ens trobem amb unes noies argentines que vam conèixer la nit anterior: conversem, bevem i ens ensenyen a jugar a diferents jocs de cartes d'allà. Al final tots animats, de fet en David i jo, acabem ben torrats, ens anem cap a un Boliche amb les nostres noves amigues. Música màquina-quilla a lo latino, i quelcom de Reagueton, como no, que combinat amb tragos (cubatas), ens fa tancar la disco.

Per la resta, després descobrim que des de la platja, a tres carrers d'on estem es beuen perfectament les balenes passejant, i de fet la majoria de les fotos que posem al blog són agafades des de el mateix passeig marítim.

Al final deixem Puerto Madryn, població on estem amb destí Iguazú, frontera amb Uruguay i Brazil.

Etapa VI. Chaltén

A les muntanyes on la neu es manté viva durant tot l'any i la quietud governa l'ambient varem trobar-nos amb un espectacle que la natura va voler regalar-nos. El chalten es un poblet petit que té una historia de 23 anys i escaig. Aquí la gent passa la major part de l'any lluny de la muntanya que els dona per menjar i l'altra treballa dedicada exclusivament mirant cap el turisme. Varem estar en un Hostel molt recomanable (Condor de los Andes) on varem conèixer els nois que ho portaven i varem compartir amb ells algun que altre riure. Per qui no sàpiga que fèiem aquí nomes dir que a unes 4 hores de caminar trobem el Cerro Fitz Roy d'uns 3500 metres i que, si lluny ja es espectacular imagineu-vos a escassos metres. Per si això no fos poc, a la seva vall es troben dos llacs (ara gelats) Laguna de los tres i Laguna sucia on puntualment algun excursionista valent s'atreveix a ficar-s'hi.

La pujada al Fitz es d'una duressa mitja on nomes l'ultima part pot fer-te pensar que coi fas pujant amb lo bé que estaves al hostel. Tot i aixi i després de menjar una mica varem estar estirats al costat del llac escalfant motors per la tornada. Sens dubte un lloc que val la pena visitar per el seu aillament i per les seves aigues potables que corrent per la muntanya.

Per davant nostre varem trobar un grup de noies que havien arribat després de tres hores de viatge en cotxe i que es varem posar a caminar de forma mecànica, tant que no les podiem seguir. Únicament en Toni va poder seguir el seu rastre i jo, treient la llengua, vaig arribar una mica més tard... el tabaco me va a matar.

Pel camí cap el cim varem trobar-nos amb un grup de caballs salvatges als quals vaig intentar apropar-me com si fos en Rodrígues de la Fuente.

Com que som com som, i al hostel hi havia tres noietes molt maques varem dedicar les nostres tardes/nits a elles, xerran i invitant-les a vi i cervessa i ...

Etapa V bis. Cabalgando con "El Chabón"

A el Calafate no hi ha moltes coses variades a fer, no és que el que hi hagi sigui poc, com es pot veure per les fotos del Perito, però està tot preparat per a passar uns tres dies i apa, cap a fora. L'altra cosa que ens teníem pensat fer era una navegació amb un catamaran que s'aproxima fins al glacials, en especial fins al Upsala (el més grans de tots). Però degut als despreniments de grans blocs produïts darrerament, la navegació no s'aproxima tant com lo habitual i tothom et recomana no fer-ho. Així, que vam decidir fer una activitat alternativa i en vistes que passejar per la ciutat no te res d'encantador, després de varies hores vam decidir cavalcar per l'estepa patagònica com autèntics gauchos.



Així que ens vam encaminar cap a la quadra de "El Chabón", un paio d'origen alemany, més concretament net d'un coronel escapat d'un camp de concentració rus, o quelcom per l'estil. Des de el primer moment com que no varem quedar indiferents, ja que cada quatre frases carregava amb pólvora contra els homosexuals, deia que la gent de les ciutats són uns inútils, i que ell matava totes les feres que es movien per allà i es fotia les vísceres només obrir l'animal. La cavalcada va ser tranquil·la: nosaltres dos, una parella d'alemanys jovenets que també venien, i "el chabon" que dirigia l'expedició. Després de dues hores de montura, de retorn a la quadra ens vam haver de prendre la ginebra, el pan gaucho i el mate que ens va oferir en Gustav, i finalment jugar a jocs gauchos, tot això amb música d'en Sabina de fons, que en aquest país agrada molt.

Aquí us deixem unes fotos per a que veieu quina fila que fem.

Etapa V. El glaçó Moreno.

Quan pensem en els reportatges de la dos no arribem a copsar moltes vegades la magnitud de les imatges que se'ns presenten. El Perito Moreno no és una excepció. Com una llengua de gel es deixa caure a una velocitat de 300 metres l'any fins a tocar de vegades la península Magallanes, tallant en aquest cas el curs de l'aigua. A una distància d'uns quilòmetres ja podem començar a apreciar la grandiositat de la seva cara sud, però a escassos metres d'ell un queda meravellat per l'espectacle que pot arribar a representar veure unes parets de seixanta metres de gel, punxegudes i amb uns colors blavosos que t'atrapen com un caleidoscòpi.

A mesura que avança i, degut a l'erosió de l'aigua del llac, grans blocs de gel es precipiten en les seves gèlides aigües amb unes "queixes" semblants a canonades d'un gran buc de guerra. Un espectacle que podries estar admirant tot el dia sense sentir res més que pau i armonia.

Com que som uns nois valents varem passejar-nos per la seva superfície erosionada per l'escalfor del sol i que li oferia una textura similar a milions de glaçonets de gel preparats expressament per un bon mojito. Grampons als peus varem situar nos darrera la cua de 15 persones i varem seguir per camins ja trepitjats però no per això poc espectaculars. Canonades d'aigua d'un blau celeste es perden per escorrenties profundes com la gola d'un llop, formacions estranyes apareixen al nostre pas i no podem dir res més que "Reputa, si vale la pena vivir".

Després de quasi una horeta i mitja els guies ens conviden a tastar l'aigua glaciar convinant-la amb un granisat de gel extret de la paret més pròxima, la veritat... l'aigua més bona que mai hem tastat.

Etapa IV bis. Reputa, si valió la pena vivir

Com totes les tardes, en David i jo, hem adquirit un costum, el de fer unes cerveses a la sala d'estar del hostel. A on compartim la beguda amb tot aquell que passa per allà, i la fem petar una estona. La segona tarda a Ushuaia, es va seure un tipus ben curiós enfront nostre, degut a la seva pose inicial vaig haver d'amagar-me darrera el meu llibre per amagar el somriure, en David pobret no tenia llibre i cada cop estava més vermell. Al moment i en vista de que no parava de mirar-nos, li vam oferir cervesa, cosa que va acceptar immediatament, posant-se en peus i presentat-se: Soy Julio Cesar Gil, desciente de españoles de Castilla la Vieja. Aquest individu, ràpidament ens va situar sobre la seva història, explicant-nos que havia estat "journalista" durant la guerra del 78 contra Xile i en l'afer de les Malvines. Fent servir tota la seva retòrica i sense que arribesim a entendre res del conflictes, ens va fer una lliçó militar de les diferents situacions i una demostració de ferides de guerra i "Xo dí la cara, siempre fui de fentre i no tengo ninguna bala por detrás. Estuve allí donde tenia que estar, a mi nadie me tiene que explicar lo que pasó". Alló que va començar com una conversa, va acabar amb un monòleg, que arà en castellà, ara en àrab, recitava talls de Serrat o ens deia algun paràgraf del Corà. Al·ludint que havíem de comprar menjar ens vam escapar, tot i que estava disposat a acompanyar-nos al supermercat. De tornada del sopar, va tornar a trobar-nos, i d'allà ja no varem poder en sortir-nos, aquest cop eren quatre: Dos argentins i dos catalans, però no varem poder amb ell. Tots assentats al seu voltant, escoltàvem atentament les seves sentències, que acabem amb una mirada per sobre de les seves ulleres metàl·liques i el seu nas patatero, que solien durar prop de quinze segons en silenci, i assentint amb el cap amb una rialla malèvola. Per tal que no marxesim ens va comprar amb Fernet i amb Coca-cola. Vam començar ha desconfiar quan ens va explicar que feia poc havia sopat amb en Zapatero, i ens va confirmar que també conegués a en Felipín, ( Felipe Gonzalez), i en Mandela. En definitiva, contrastarem dades però de moment no tenim certesa de la seva veracitat. El mamen d'en David va cardar el camp dient que tenia mal de cap, i em va deixar contra l'espasa i la pared amb aquell tipus que constantment ens feina xantatge dient "Si alguien te pide una oreja debes ofrecerla". Total per tal de no quedar se sol va acabar explicant totes les seves misèries, i fins i tot algun acudit, que va durar d'aquí a la eternitat. La frase que titula aquesta etapa bis, era la seva frase de guerra i que nosaltres ja hem adoptat com a part del viatge. Salut Julio.

Etapa IV. Muy al Sur, pero muy al Sur

Agafem un vol que fent escala Bs As, ens porta a la ciutat més austral d'Argentina i del mon, Ushuaia. L'aeroport te la peculiaritat d'estar situat entre dues fileres de cims ben escarpats, amb una pista d'aterratge minúscula. Maletes al taxi, i ens dirigim al hostel los Lupinos, on es rep un senyor prim amb barba i japonès però argentí. Una versió estranya d'en Lluís del Cerverí. Ushuaia són dos carrers plens de botigues de roba de muntanya i restaurants que t'ofereixen el corder patagònic o la centolla. La resta que ens queda a la vista són barriades de cases, que en funció de la pasta són més o menys maques. Això si, està tota envoltada de "cerros" puntuts i nevats que genera un entorn realment preciós. Primer dia: aconsallats per l'Atsushi, ens dirigim al glacial Martial, d'uns 1.000 metres d'alçada, en el que fent-nos els matxotes, passem del remuntador i enfilem la vessant de la muntanya enfonsant-nos fins als genolls. No arribem a fer cim per poc, entre altres coses perquè no trobem petjades, i una nevada anterior ha tapat el mini-glacial. Però si més no, tenim la oportunitat de veure tota la ciutat des de una situació privilegiada. L'esforç és gran i desgastador, i per tant ens premiem amb un sopar a base de sopa centollera i corder a les brases, que coronem amb un bon postre. No hi ha paraules. Segon dia: Ens dirigim al parc de Lapataia, que és la zona on estaven els primers pobladors d'aquesta terra, els aborígens Yamanas. Zona molt humida, on el terra està format per una estora de restes orgàniques. En aquí es troben la majoria de turbals de l'Argentina, dels quals la Laguna Negra, és un dels que encara està en formació.









Caminem, caminem i caminem seguint la costa nord del canal d'Ushuaia, compartint la travessa amb dues francesesetes més soses que l'aigua destil·lada, i que una d'elles es fa un tall a la parpella amb una branca i quasi se'l treu. Per sort, ens fa un gran dia assoleiat, encara que lluitem contra el fang i el vent del Sud. L'estada a Ushuaia ha estat gratificant, a on hem compartit vetllades amb argentins ben característics. Pròxim destí: Perito Moreno.