Etapa IV bis. Reputa, si valió la pena vivir

Com totes les tardes, en David i jo, hem adquirit un costum, el de fer unes cerveses a la sala d'estar del hostel. A on compartim la beguda amb tot aquell que passa per allà, i la fem petar una estona. La segona tarda a Ushuaia, es va seure un tipus ben curiós enfront nostre, degut a la seva pose inicial vaig haver d'amagar-me darrera el meu llibre per amagar el somriure, en David pobret no tenia llibre i cada cop estava més vermell. Al moment i en vista de que no parava de mirar-nos, li vam oferir cervesa, cosa que va acceptar immediatament, posant-se en peus i presentat-se: Soy Julio Cesar Gil, desciente de españoles de Castilla la Vieja. Aquest individu, ràpidament ens va situar sobre la seva història, explicant-nos que havia estat "journalista" durant la guerra del 78 contra Xile i en l'afer de les Malvines. Fent servir tota la seva retòrica i sense que arribesim a entendre res del conflictes, ens va fer una lliçó militar de les diferents situacions i una demostració de ferides de guerra i "Xo dí la cara, siempre fui de fentre i no tengo ninguna bala por detrás. Estuve allí donde tenia que estar, a mi nadie me tiene que explicar lo que pasó". Alló que va començar com una conversa, va acabar amb un monòleg, que arà en castellà, ara en àrab, recitava talls de Serrat o ens deia algun paràgraf del Corà. Al·ludint que havíem de comprar menjar ens vam escapar, tot i que estava disposat a acompanyar-nos al supermercat. De tornada del sopar, va tornar a trobar-nos, i d'allà ja no varem poder en sortir-nos, aquest cop eren quatre: Dos argentins i dos catalans, però no varem poder amb ell. Tots assentats al seu voltant, escoltàvem atentament les seves sentències, que acabem amb una mirada per sobre de les seves ulleres metàl·liques i el seu nas patatero, que solien durar prop de quinze segons en silenci, i assentint amb el cap amb una rialla malèvola. Per tal que no marxesim ens va comprar amb Fernet i amb Coca-cola. Vam començar ha desconfiar quan ens va explicar que feia poc havia sopat amb en Zapatero, i ens va confirmar que també conegués a en Felipín, ( Felipe Gonzalez), i en Mandela. En definitiva, contrastarem dades però de moment no tenim certesa de la seva veracitat. El mamen d'en David va cardar el camp dient que tenia mal de cap, i em va deixar contra l'espasa i la pared amb aquell tipus que constantment ens feina xantatge dient "Si alguien te pide una oreja debes ofrecerla". Total per tal de no quedar se sol va acabar explicant totes les seves misèries, i fins i tot algun acudit, que va durar d'aquí a la eternitat. La frase que titula aquesta etapa bis, era la seva frase de guerra i que nosaltres ja hem adoptat com a part del viatge. Salut Julio.