Etapa V. El glaçó Moreno.

Quan pensem en els reportatges de la dos no arribem a copsar moltes vegades la magnitud de les imatges que se'ns presenten. El Perito Moreno no és una excepció. Com una llengua de gel es deixa caure a una velocitat de 300 metres l'any fins a tocar de vegades la península Magallanes, tallant en aquest cas el curs de l'aigua. A una distància d'uns quilòmetres ja podem començar a apreciar la grandiositat de la seva cara sud, però a escassos metres d'ell un queda meravellat per l'espectacle que pot arribar a representar veure unes parets de seixanta metres de gel, punxegudes i amb uns colors blavosos que t'atrapen com un caleidoscòpi.

A mesura que avança i, degut a l'erosió de l'aigua del llac, grans blocs de gel es precipiten en les seves gèlides aigües amb unes "queixes" semblants a canonades d'un gran buc de guerra. Un espectacle que podries estar admirant tot el dia sense sentir res més que pau i armonia.

Com que som uns nois valents varem passejar-nos per la seva superfície erosionada per l'escalfor del sol i que li oferia una textura similar a milions de glaçonets de gel preparats expressament per un bon mojito. Grampons als peus varem situar nos darrera la cua de 15 persones i varem seguir per camins ja trepitjats però no per això poc espectaculars. Canonades d'aigua d'un blau celeste es perden per escorrenties profundes com la gola d'un llop, formacions estranyes apareixen al nostre pas i no podem dir res més que "Reputa, si vale la pena vivir".

Després de quasi una horeta i mitja els guies ens conviden a tastar l'aigua glaciar convinant-la amb un granisat de gel extret de la paret més pròxima, la veritat... l'aigua més bona que mai hem tastat.